D’avui no passa que fem un bivac!

Amb aquesta frase ens saludàvem, sovint, amb en Pere Mola. Ningú entenia què volíem dir i nosaltres esclafíem a riure. Era una frase que ens teletransportava a les vacances compartides a Leucate, nosaltres amb la caravana, ell i la Clàudia a una petita tenda de campanya, tots a la mateixa parcel·la del càmping municipal.

En Pau i la Clàudia llavors tenien 9 anys i passàvem els dies anant del càmping a la platja on, dia sí dia també, els dèiem que anessin a preguntar el preu dels gelats a la mateixa guingueta. El preu era car, de platja, però ells hi anaven cada dia amb la il·lusió que un dia fossin més barats i per fi els hi compressim, tot i que també sabien que era una broma pesada i, alhora, divertida.

I també féiem plans per fer un bivac a la platja. “D’avui no passa que fem un bivac!”, deia qualsevol de nosaltres cinc. Però un dia plovia, l’altre refrescava a la nit, l’altre feia mandra… I així van passar els dies i no vam fer el bivac.

I des de llavors, i d’això fa ja uns quants anys, quan quedàvem per dinar, o per sopar, o anàvem d’excursió a algun lloc, en algun moment algú de nosaltres deixava anar la frase: “D’avui no passa que fem un bivac”, i vinga a riure.

Ara en Pere no hi és, i haurem de fer-lo d’una vegada encara que sigui perquè rigui amb nosaltres des d’allà on sigui. I és que en Pere Mola, mola molt.

T‘estimem Pere, i el teu somriure ens acompanyarà sempre, fins i tot quan se m’ompli el sac de formigues i renegui de qui va tenir la maleïda idea de fer un bivac.